Si bé el fenomen de les celebritats literàries ve de lluny i comprèn diverses geografies, a casa nostra, sobretot gràcies a Sant Jordi i l’star system televisiu local, durant més de tres dècades ha pres una significació autòctona a través de la figura dels “escriptors mediàtics”.

Hi ha un cert consens a l’hora d’explicar què és un escriptor mediàtic (o un autor mediàtic, aplicant la condició d’autor a la literatura): persones conegudes que escriuen llibres de manera ocasional condicionades per aquesta circumstància, és a dir, per la seva popularitat en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Però la definició s’ha anat modificant lleugerament en funció de la fase del fenomen en què es formula. En una primera frase, que comença als anys noranta, els escriptors mediàtics són sobretot presentadors d’espais televisius d’humor, i la publicació sol tenir lloc al voltant de la Diada de Sant Jordi. Andreu Buenafuente n’és el principal exponent, i l’adjectiu mediàtic recau sobretot en el producte (el llibre).

Però el fenomen evoluciona i, en una segona fase que es consolida amb el tombant de mil·lenni, el subjecte pren més rellevància perquè l’etiqueta s’eixampla bo i abraçant també aquells autors (generalment de novel·les, però també d’obres de no ficció) que tenen una visibilitat continuada als mitjans de comunicació. Finalment, en una tercera fase, l’actual, el canal pren més rellevància que mai gràcies a la digitalització: la principal diferència rau en el fet que el subjecte (l’escriptor) disposa ara d’una àmplia panòplia d’eines (sobretot les xarxes socials) per arribar a l’audiència, que s’afegeixen a l’endogàmia dels mitjans tradicionals. Avui, doncs, podríem dir que en certa manera tothom és mediàtic, i que en aquest entorn hipermediatitzat el problema no és tant aconseguir presència mediàtica com una cota elevada de visibilitat. En aquest punt guanyen importància els influencers, molt seguits per un públic sobretot jove i que, d’alguna manera, estan prenent el relleu a les estrelles televisives d’abans.

Encara que la democratització de l’exposició mediàtica ha rebaixat les polèmiques que suscitava en anys anteriors, si fem un cop d’ull a les novetats d’aquest Sant Jordi, veurem que el fenomen dels escriptors mediàtics es manté vigent i que les especificitats de les tres fases esmentades queden ben cobertes. Tenim llibres sobre espais televisius (Crims, Vida de Teresina, Cuines, etc.), llibres de presentadors, comunicadors i periodistes (Xavi Coral, Ramon Gener, Francesc Garriga, Carme Chaparro, etc.), així com llibres d’influencers (Ona Gonfaus, Jessica Capdevila, Mara Jiménez, etc.).

Tradicionalment, l’etiqueta ha generat polèmica com a conseqüència de dues visions contraposades. Si es fa una revisió hemerogràfica exhaustiva, es veu que, d’entre les valoracions positives, la majoria subratllen la normalitat que suposa el fenomen en un context d’integració de nivells culturals, on poden conviure tota mena de propostes i allò que és popular no manlleva lectors a altres tipus d’obres. Els escriptors mediàtics, doncs, contribuirien a estimular la lectura i a potenciar el llibre en el marc d’una societat plural en gustos: l’important és que es llegeixi, i la quantitat pot portar a la qualitat. Pel que fa a Sant Jordi, els defensors del fenomen sostenen que els autors mediàtics no han desnaturalitzat la festa ni han perjudicat la presència i el protagonisme dels noms consagrats. El recentment desaparegut Josep Maria Terricabras fins i tot va més enllà quan, en un article de 2007, afirma: “També aquest any molts milers de persones han comprat llibres d’autors mediàtics per Sant Jordi. I què? Que tothom compri el llibre que es vegi capaç de llegir. Els més entrenats ja sabran què han de fer. Els acostumats a llegir poc o poquíssim valdrà més que tinguin relació amb algun llibre que no els avorreixi, que els inspiri curiositat i interès. Són la família i l’escola les que ens han d’introduir en el món de la lectura, no el pobre Sant Jordi. Per què hem de carregar-li la culpa dels nostres mals?”.

Els detractors del fenomen (que gairebé tripliquen els partidaris) desprestigien els mediàtics, sovint amb un to pejoratiu, bo i argumentant que són autors de segona fila mancats de qualitat literària, veritables usurpadors de les places que haurien d’ocupar els bons escriptors dins del camp editorial. Per als més apocalíptics, aquests contribueixen a la decadència de la cultura amb productes banals i de baixa exigència que moltes vegades ni tan sols escriuen ells. Per Sant Jordi, roben quota de mercat als escriptors professionals, són intrusos en una festa que ha esdevingut un circ mediàtic, frívol i popular.

La indignació de Pilar Rahola el 2013

Les reaccions més ferotges al fenomen, que fins i tot han tingut els seus manifestos (com ara “El drac es menja Sant Jordi”, signat per diversos escriptors l’any 2004), es poden interpretar com la lluita de determinats escriptors contra una amenaça que perceben en el sistema literari català i que, en un determinat moment, pensen que podria desplaçar-los de la centralitat que ocupaven fins aleshores dins del camp de forces editorial. Al marge de consideracions estètiques, val a dir que en un context d’hibridació de nivells culturals propi d’una hipermodernitat hipermediatitzada en què, com dèiem, la cerca d’exposició als mitjans de comunicació ha esdevingut un denominador comú, el debat i la confrontació de visions pot i hauria de remetre. De fet, la polèmica (tot i que mai ha desaparegut del tot) remet considerablement a partir del 2013, un any que fa de frontissa.

Durant algunes diades de Sant Jordi, l’etiqueta va tenir una visibilitat explícita, ja que als llistats que distribuïa el Gremi de Llibreters amb les obres més venudes s’hi va incorporar una categoria específica per als llibres d’autors mediàtics. Aquesta circumstància, sempre controvertida, va tenir el seu moment àlgid l’any 2013, quan Pilar Rahola va fer pública la seva indignació per no haver estat inclosa en els rànquings dels autors considerats “literaris”. A partir d’aquell moment es va suprimir dels llistats la referència explícita als “mediàtics”, una decisió molt celebrada en les diferents baules de la cadena de valor del sector editorial, que cada vegada més unànimement percep Sant Jordi com la festa del llibre en un sentit ampli, i no només la festa de la literatura. Una percepció integradora que ajuda a rebaixar tensions.

En el context hipermodern actual tots som mediàtics i, per tant, tots els escriptors, en major o menor grau, són mediàtics

Aquest episodi protagonitzat pel Gremi de Llibreters i Pilar Rahola l’any 2013 ens sembla simptomàtic. D’una banda, evidencia la consolidació de l’etiqueta “mediàtic” en l’imaginari editorial, informatiu i, en definitiva, col·lectiu, sobretot per Sant Jordi. D’altra banda, la polèmica va obligar a fer una revisió més acurada del rànquing i es va observar que molts dels autors que inicialment no s’havien etiquetat com a mediàtics en realitat també ho eren. I això certifica l’entrada a la tercera fase del fenomen: en el context hipermodern actual tots som mediàtics i, per tant, tots els escriptors, en major o menor grau, són mediàtics.

De fet, deu anys abans, en un article publicat el 2003, Quim Monzó ja plantejava, partint de la definició que fa el diccionari del terme mediàtic, que, per acció o fins i tot per omissió (com en el cas de Salinger aleshores, o en el cas de Marta Rojals avui), no hi ha cap escriptor que no sigui mediàtic. I afegia que si ser mediàtic significa sortir molt als mitjans, llavors algú hauria de definir exactament què és sortir molt als mitjans, i a partir de quina xifra precisa d’exposició es pot considerar que un escriptor és mediàtic. Vint anys després, no podríem estar més d’acord amb aquesta afirmació. I avui, en l’era de la intel·ligència artificial, certament existeixen eines de monitoratge prou potents per establir un indicador que assoleixi el que proposa Monzó a fi d’objectivar el debat.

Encara que el fenomen dels autors mediàtics s’hagi desestacionalitzat, el vincle tan estret entre escriptors mediàtics i Sant Jordi rau en la seva popularitat. Quan un gran nombre de lectors no habituals surten al carrer per comprar un llibre (a vegades l’únic llibre que compren durant l’any), és lògic que triïn una cara coneguda, i més si els agents del sector editorial català (editors, distribuïdors, llibreters) els la posen fàcilment a l’abast el dia que es juguen al voltant del 10% de la facturació anual. I és que, com corroboren els llibreters, la immensa majoria dels consumidors d’autors mediàtics són lectors ocasionals. En certa manera, doncs, també es podria distingir entre lectors “literaris” i lectors “comercials”, tal com es fa amb els escriptors, les editorials i fins i tot amb les llibreries.

La immensa majoria dels consumidors d’autors mediàtics són lectors ocasionals

Enmig de l’enrenou que protagonitzen els escriptors mediàtics, enmig del batibull d’opinions i batusses que han generat durant més de tres dècades a Catalunya, potser és el malaguanyat Vicenç Pagès Jordà qui va fer-ne, en un article de 2018, un dels comentaris més lúcids i eloqüents a l’hora d’interpretar el fenomen: “Proposo que diferenciem dues categories. D’una banda, els escriptors mediàtics, persones que bàsicament es dediquen a escriure i que trobem sovint als mitjans de comunicació. De l’altra, els mediàtics escriptors, persones conegudes per treballar als mitjans i que de tant en tant escriuen un llibre. Els escriptors mediàtics no apareixen als mitjans fins que tenen una obra consistent; els mediàtics escriptors no comencen a escriure fins que són famosos”. És clar, era tan fàcil com entendre que l’ordre dels factors, en aquest cas, sí que altera el producte.

Toni Duró és professor universitari, autor de la tesi doctoral «Escriptors mediàtics»: Gènesi i significació en la indústria editorial catalana (1993-2019)