Cultura Activa reuneix a la biblioteca d’Escaldes una vintena d’autors amb novetat al sarró. Una exhibició de múscul literari que justifica parlar d’edat d’or de les nostres lletres i que convida també a reflexionar sobre aquesta sobreproducció (?) editorial.

Es va produir ahir una curiosa confluència astral a la biblioteca d’Escaldes. S’estrenava de veritat Cultura Activa en públic, l’excusa era Sant Jordi i l’objectiu, reunir en un mateix espai la plèiade d’autors que justifiquen que estiguem parlant des de fa dies, mesos i uns quants anys de l’edat d’or de la literatura andorrana. Plèiade, han vist? Quines ganes tenia de dir-ho. Per fi. I consti que el meu amic Manel va treure a passejar Carles Riba i va deixar anar un àdhuc. En fi, que edat d’or, diu la presidenta de Cultura Activa i amfitriona ahir, Maria Cucurull, i no només ella. Per quantitat, segur; per qualitat… Això són figues d’un altre paner, però mirarem de resoldre-ho en les línies següents.

La confluència astral és la quantitat de quilo d’escriptor per metre quadrat que es va concentrar ahir a Escaldes. D’autor i de padrins, perquè l’invent consistia en una successió d’intervencions de padrins que defensaven cadascú l’obra del seu fillol literari. Feies un pas i topaves algú que havia publicat un llibre (o més) o algú que aspira a publicar-ne un aviat. Xauxa, tu. Tres minuts per barba, era el temps estipulat. Pocs van creure però, en fi, era la primera vegada i no ens posarem ara llepafils. Però l’any que ve, micròfon amb cronòmetre incorporat, Maria.

Per resumir: una vintena d’autors amb novetat al sarró, i això que no hi eren tots –faltaven Albert Villaró, Toni Caus, David Gálvez, Robert Pastor, Teresa Colom, Eva Arasa i Mariona Bessa, tots amb novetat sota el braç i que tots sols ja justificarien la conjuntura extraordinària de les nostres lletres– i quasi tants padrins. Si hi sumem editors, pares, cònjuges, parelles, nòvios, amics i algú que passava per allà, entendran que la biblioteca va quedar de seguida petita. No tant com el dia de Quim Valera i L’antic país antic, segona edició en perspectiva, però gairebé. Pelet endogàmic, diran, i sí, però què volen, ve Sant Jordi i toca celebrar la lletra impresa sense mirar gaire si és mascle o femella, i està bé que sigui així.

La gran pregunta és òbviament si es oro todo lo que reluce, i si aquesta edat de l’abundància no camufla un moment essencialment líquid, on perduda la noció de cànon tot és publicable i quasi tot efectivament es publica. I l’exercici que cal fer potser sigui el que proposava Txema Díaz-Torrent quan li va tocar defensar La volàtil substància de cada bell crepuscle, l’últim poemari de Manel Gibert. Deia de fer un exercici de prospecció: quins autors d’avui caldrà citar d’aquí a 30 anys quan una Roser Porta del futur faci una crònica estil Olor de sofre de la literatura andosina d’aquest temps nostre. El meu amic Txema ho té clar, és clar que escombrava cap a casa, i hi posava Peruga, Villaró, Caus, Arasa i naturalment Gibert. Facin la prova i a veure què els surt. Potser en traurien algun nom i n’hi afegirien algun altre, però molt probablement l’esquelet es mantindria intacte i el cànon no variaria gaire.

Això no és una condemna als llimbs dels que n’han quedat fora per capritx, inèrcia o pur desconeixement de qui subscriu, perquè no es pot llegir tot. I cal també dir que estem barrejant churras amb merinas, obres estrictament literàries amb divulgació, autoajuda i algun llibre d’ocasió, d’autors consagrats amb molta mili a les espatlles i de novells a qui encara falta un bull. I sobretot, que afortunadament no cal demanar permís a ningú, molt menys a un cronista de províncies, per sucar la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina, i posar-se a escriure.

En fi, que no fa tant les novetats amb denominació d’origen es podien comptar amb els dits d’una mà. Avui ens surten per les orelles, i ni et plantegis comprar-les totes si no vols que et facin fora de casa. I si és cert el que deia Gloria Fuertes –“Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta/ solo el poeta puede no escribirlos, y serlo”– també ho és que de la quantitat en surt necessàriament la qualitat, pura qüestió de probabilitats, i que avui qui no publica  –que és com dir qui no escriu– és perquè no vol. El malditisme ja no cotitza. Excepte si ets Toni Caus.