La percepció general sobre la gestió de la pandèmia a Andorra ja la sabem: “molt bona”, va dir ahir la infermera del SAAS Ester Argilés. Ara bé, com la van viure la gent gran i els professionals de la salut i quins aspectes de millora s’haurien d’aplicar per donar la resposta més adequada davant de situacions d’emergència com aquesta? Això és el que ha estat treballant durant tres anys el Comitè Nacional de Bioètica i ahir, coincidint amb el desè aniversari de la seva creació, ho van voler compartir a través d’un informe que tracta precisament sobre la persona gran, la vellesa i l’envelliment a la llum de la pandèmia de la Covid-19.

Hi ha qui pot pensar que arriba tard si ens fixem que en altres països ja fa temps que s’han fet públics estudis com aquests, però el cas és que arriba i trasllada a través de diàlegs amb professionals i d’entrevistes a 28 padrins que van passar el confinament a casa o bé en un sociosanitari què és el que van sentir. Sí, sentir. Perquè és clar que l’informe fa tota una sèrie de recomanacions sanitàries, socials i legals a tenir en compte per a la següent -tant de bo que no arribi, comentava la psicòloga clínica, Montse Gil-, però el vessant emocional va prendre, i pren encara avui, unes dimensions a tenir en compte. I tot i que les podem intuir, ahir les vam poder sentir en viu i en directe. Com es van sentir els padrins? Doncs el que predomina és la sensació d’abandonament i de por, motivat per un aïllament social que es va agreujar a causa del confinament. Atenció, agreujar, perquè ja venia d’abans. I tot i que és un sentiment generalitzat, en les persones grans que residien als sociosanitaris s’accentua encara més, segons es desprèn en l’informe que va presentar el doctor Jacques Montagut que ha format part del grup de treball del Comitè de Bioètica. En relació amb la por, ens va tocar el rebre als mitjans de comunicació perquè diuen, aquesta és l’anàlisi dels experts exposada ahir, que mitjans i xarxes, posats tots en un mateix sac, vam contribuir a “aquesta temible intensificació de la por col·lectiva”. Una por que encara avui és ben present en alguns dels padrins.

Pel que fa als professionals, Gil es va referir a un altre abandonament, el de la reorientació dels més joves cap a altres professions a conseqüència del viscut. En positiu, però, que després de la pandèmia tenen “una mirada més apropiada envers la gent gran”. I com a repte de futur, la necessitat de millorar la seva formació per a l’atenció i el tracte envers els padrins.

Al matí, el Comitè, encapçalat pel seu president, Guillem de Celis, va fer entrega solemne de l’informe al cap de Govern, Xavier Espot, i a la ministra de Salut, Helena Mas. Confiem que no el guardin en un calaix i serveixi realment pel que el Comitè considera “la pedra angular d’una societat intergeneracional inclusiva, unida i equitativa”: la prevenció de l’envelliment, que no comença ni als 50 ni als 60, sinó des de la joventut.

On queda la dimensió religiosa? 
Va confessar que fins ara no havia gosat dir res per la seva condició de copríncep i de bisbe. Ahir, però, Joan-Enric Vives no se’n va poder estar i ho va deixar anar: “On queda la dimensió religiosa de la persona?”. I ho va fer, va explicar, perquè trobava a faltar el tractament d’aquesta dimensió en l’informe. Almenys, pel que ahir es va compartir durant la presentació. I això no ho diu ell, però es pot deduir, és una qüestió rellevant a tenir en compte, ja que s’estava parlant de gent gran, el col·lectiu més afectat per la pandèmia, donada la seva fragilitat i vulnerabilitat. Vives va parlar de la mort. I de com es va afrontar el final de la vida des de la solitud i sense que aquells que hi creien i ho volien, poguessin rebre el sagrament de la unció dels malalts i la confessió dels pecats. Hi ha persones per a les quals això és molt important i que van fer arribar aquest prec que no va poder ser atès: “vull morir com a catòlic”. De vegades, i va puntualitzar llavors que parlava més per la vivència que havia tingut a la Seu d’Urgell, hi va haver capellans que des de la porta o per telèfon van poder fer arribar a distància, amb la intenció, aquest escalf espiritual.

I va seguir insistint en la reflexió. “Cal ampliar el focus”. I ho va fer ell mateix encetant un altre tema molt relacionat amb el primer: “la manera d’enterrar”. Hi havia gent que no volia de cap de les maneres per convicció i creences ser cremat, i que per les circumstàncies i obligacions del moment,  ho va ser. Segons vives, la mort és un tabú en la societat actual. I no només la mort, també ho és “el fet religiós”. I des de la laïcitat i el respecte dels drets humans va insistir a repetir que cal respectar les creences de cada persona.

En acabar la seva aportació, el president del Comitè de Bioètica, cortesament la va agrair. Ens vam quedar sobtats els assistents. Les cares no es veien, però a la jove companya de professió que tenia al costat li va semblar d’allò més encertada. En tenia experiència perquè la seva àvia va ser enterrada així, com no volia.