Han passat ja dos anys des que va començar la guerra a Ucraïna i van començar a arribar refugiats d’aquell país. N’hi ha que han trobat feina, d’altres, no; n’hi ha que tenen on viure i n’hi ha que no acaben de trobar on fer-ho d’una manera estable. Però, quin és el principal problema amb el qual es troben els ucraïnesos acollits a Andorra per a la integració? La presidenta de l’Associació d’Ucraïnesos a Andorra, Anastasia Kravets, no s’ho pensa dues vegades: “la barrera emocional de començar a parlar català”. Una diagnosi que també comparteix el mediador Ramon Tena. Per això considera que s’hauria de facilitar més l’aprenentatge del català ampliant-ne els cursos. Kravets va més enllà i creu que algunes empreses podrien donar la possibilitat d’aprendre català als empleats dins l’horari laboral.

En segon lloc, Kravets situa la dificultat per trobar “una residència normal”. Una dificultat que constaten molt de prop des d’Afers Socials. Sense anar més lluny, el tècnic del Servei d’Atenció a Persones Refugiades Pol de Vilallonga, remarca que trobar allotjament és “un drama”. Si ho és per a la població en general com no ho ha de ser per als refugiats que sumen altres factors com ara el tipus de permís que tenien fins ara, el sojorn, que se surt dels tipus d’autoritzacions que tots coneixem, l’idioma, i ser família monoparental amb diversos fills a càrrec tampoc no ajuda perquè “en dos anys els lloguers s’han duplicat”, constata.

I la problemàtica més apressant en tercer lloc? La feina, és clar. Molts encara estan en recerca i els que sí han aconseguit una de les ofertes del servei d’Ocupació es troben treballant en feines que no es corresponen amb el seu nivell d’estudis, per exemple. “I és un problema”, diu Kravets, perquè el salari no és gaire més que el mínim. 

Estat de la qüestió
Saber quants refugiats ucraïnesos hi ha a hores d’ara al país no és fàcil, perquè alguns han decidit tornar al seu país o marxar-ne a d’altres. El que sabem del cert, segons el tècnic d’Afers Socials, és que encara que hi ha una quota de sojorn ampliada de fins a 285 refugiats, d’ucraïnesos se n’han atès més” i que ara “n’hi ha molts en tràmit d’obtenir residència i treball”. En concret, 20 ja tenen la residència ordinària i 10 per compte propi. També sabem que ara com ara la botiga solidària de la Creu Roja Andorrana cobreix les necessitats bàsiques de 74 persones.

Pel que fa als refugiats sirians, el tècnic informa que 17 ja han passat al règim ordinari d’immigració, i dels sis últims que van arribar el 2023, resten al país dos perquè els altres quatre han marxat a França.

Precisament sobre la integració d’uns i altres refugiats, Pol de Vilallonga assenyala que el procés ha estat molt diferent. Per als sirians es va seguir un protocol d’acollida amb diverses fases que va comportar l’aprenentatge de l’idioma, el coneixement del país i el seguiment de programes de formació i capacitació laboral de manera “gradual i eficient” partint de la base que durant el primer any d’estada se’ls havia de mantenir perquè no tenien ingressos. En canvi, en el cas dels ucraïnesos l’arribada va ser més molt més massiva i “de cop” amb la qual cosa no es va poder aplicar un procediment pautat. I no només això, perquè les famílies sirianes venien d’un conflicte d’anys i per tant estaven “curtidíssimes” a viure en un ambient bèl·lic, mentre que les ucraïneses s’havien trobat de sobte amb una invasió i patien d’estrès posttraumàtic agreujat, tot plegat, per haver d’afrontar una temporalitat que ningú avui dia sap dir fins quan durarà.

“No deixar-nos arrossegar per la negativitat”
Una guerra n’eclipsa una altra als mitjans de comunicació. I qui diu guerra, diu altres temes d’actualitat. Però ni que sigui per portar la contrària al conseller de participació ciutadana del Comú escaldenc, Ramon Tena, que ahir participava més aviat com a mediador i politòleg en la taula rodona organitzada per la Universitat d’Andorra sobre les guerres actuals i els refugiats a Andorra, reproduïm una “nota positiva” que va voler deixar com a colofó de l’acte i “que no veureu enlloc”. Doncs sí que l’estan veient publicada en aquest mitjà. Referint-se precisament al conflicte a Gaza, Tena compartia el que li havia explicat un amic seu. A Jerusalem hi ha una escola bressol multiconfessional on acudeixen nens de famílies jueves, musulmanes, cristianes i també aconfessionals que en esclatar el conflicte va haver de tancar les portes però que fa cosa de pocs dies les ha tornat a obrir. Per Tena, doncs, compartir apunts positius està a l’abast dels ciutadans i és una bona manera de contribuir a la sensibilització sobre la integració i l’acollida. També ho és la defensa com a país dels drets humans i la cultura de la pau i en el cas de Gaza ha trobat a faltar un posicionament més contundent del Govern d’Andorra.

Però treballar per la inclusió vol dir “evitar els prejudicis perquè no afavoreixen la integració”, assenyalava el director de la Creu Roja Andorrana, Jordi Fernández. I és que més enllà de la integració laboral i cultural i dels programes oficials que les puguin facilitar, “la integració social penja de nosaltres”, assenyalava. Prejudicis? És que n’hi ha? Doncs així ho assenyalava el tècnic del servei de persones refugiades, Pol de Vilallonga, que constatava “més comentaris xenòfobs ara que a l’inici” de l’arribada de refugiats.

Kravets hi posava el contrapès per la convivència assídua amb els seus que viuen amb un estat mental sempre en alerta, amb el patiment i la preocupació constant del que suposa tenir part de la família a Ucraïna immersa en el conflicte i amb l’ai al cor. “I si Rússia guanya i em quedo sense país”.